"HOY EMPIEZA TODO"

"Hoy empieza todo" és el títol d'una pel·lícula que em va sorprendre molt quan la vaig veure ja que té un rerefons molt bonic i em va fer reflexionar prou. Per això, la recomane a tothom, i en especial als/les mestres o futurs/es mestres.
 En primer lloc realitzaré un resum de la pel·lícula, i acte seguit exposaré una breu reflexió crítica.

                                                 

•  Resum

 En un xicotet poble del nord de França, el 30% dels 7.000 habitants està en desocupació a causa de la crisi de la mineria; Daniel, de 40 anys, és el director i professor de l'escola infantil el qual sense eludir els seus propis problemes personals, assumix que pertany a una llarga cadena d'hòmens i dones que han lluitat durant segles per sobreviure en eixa llunyana i dura regió minera. Decidix que no pot fer una altra cosa que seguir eixa lluita. Un dia, la mare d'una de les alumnes arriba borratxa a l'escola, patix un col·lapse i deixa allí a la seua filla de cinc anys. El professor decidix prendre cartes en l'assumpte, i sol·licita l'ajuda de la comunitat i dels pares dels seus alumnes. El seu treball com a docent serà qüestionat. Reflectix tota la problemàtica d'una xicoteta comunitat industrial: desocupació, alcoholisme, desestructuració familiar, abusos... i sobretot la falta d'esperança en el futur que aflora de cada un d'estos problemes. 

És pel·lícula de denúncia, utilitzant certes tècniques pròximes al documental, complix amb tots els objectius que es marca, constatant la falta d'atenció de les autoritats i institucions públiques cap a l'educació infantil, la falta de suports a les famílies més humils (per la que els xiquets acaben pagant).

És un homenatge a la figura de l'educador, autèntic heroi ací, personificada en el protagonista, Daniel Lefebvre (Philippe Torreton) , un home que emprén una lluita titànica cada dia enfrontant-se a tota la precarietat que rodeja al centre on impartix les seues ensenyances a xiquets menuts, a vegades veient-se obligat a exercir com a assistent social, i lluitant contra la misèria moral i material d'alguns dels familiars dels alumnes.

• Reflexió personal.

Aquesta pel·lícula dona pas a una gran reflexió sobre el paper que ocupa la societat en general pel que fa al proces educatiu dels xiquets/etes. L'entorn en què es mouen és fonamental per aconseguir bons rendiments acadèmics i per tant, ja siga el propi centre, com el barri... i en especial la família, suposen pilars importants per a ells.
Les famílies son qui han de donar-los el major suport i ajudar-los en tot el que necessiten. Si, al contrari, la família els descuida i no es preocupa per la seua educació (com és el que ocorre a la pel·lícula), els xiquets/etes es trobaran desorientats, amb moltes carències, i sense motivació per aprendre coses noves. 
Així, amb aquesta historia s'observa com la implicació d'un dels mestres del centre en els problemes  dels seua alumnes, dona bons resultats i fa que poc a poc l'aprenentatge siga millor. Per tant, aquest constitueix un bon exemple per extrapolar a la resta de centres en els quals hi haja una situació semblant. 
En conclusió, la major part dels alumnes que disposen de famílies desestructurades, i que per eixe motiu no reben una bona educació familiar ni el suport que necessiten, acaben amb fracàs escolar. I aquesta és precisament la conseqüència que es vol evitar. 
Així és que el primer que s'ha de fer per no arribar a aquest punt és eliminar tota causa que puga facilitar-ho. La solució més recomanada és la col·laboració, és a dir, que tant pares com mestres col·laboren entre ells per lluitar, al cap i a la fi, per l'educació d'una nova generació.

Ací apareix una escena de la pel·lícula que he decidit escollir perquè em va semblar molt bonica.

Un col·legi, un món.

Farà quatre setmanes, aproximadament,  vaig visitar el col·legi anomenat Príncipe Valiente de Manisses. El professor d'Organització i direcció de centres ens va proposar a tota la classe la idea d'anar a veure un col·legi que tenia característiques un tant diferents a la resta, i sense dubtar-ho molt, com que ens va semblar una excel·lent idea, hi vam acceptar.


El col·legi Príncipe Valiente inclou sols xiquets de 0 a 3 anys, és a dir, el primer cicle d'infantil. No obstant, em va semblar molt curiós tot el que vam poder observar en ell i per aquesta raó a continuació exposaré tot allò que més em va cridar l'atenció.
En primer lloc, vam poder gaudir de les explicacions d'un dels mestres del propi centre, i d'aquesta manera vam quedar tots molt més ben informats.  Així, pel que fa a les classes, em va sorprendre que dins hi havien sofàs. Resulta un tant peculiar, ja que mai havia vist una classe d'infantil que disposara de dos sofàs per a xiquets de tan sols 2 anys. No obstant, el mestre ens va explicar que era una idea per a que el mestre/a que estiguera en eixa classe, puguera tindre a tots els xiquets al seu voltant de manera còmoda, per tindre'ls controlats. Aleshores em semblà una molt bona idea.
A més, quant a la decoració del propi centre, es trobava ple de xicotets detalls que es podia observar que no es feien de la nit al dia, sino que darrere hi havia tot un treball tant per part dels mestres com dels alumnes. Cada detall de la decoració estava ben planejat i tot en conjunt donava una sensació de comoditat i feia sentir als nens com si estigueren a casa.
Per últim, he de dir, que el centre disposava d'algunes aules per realitzar activitats complementaries diferents tals com la pintura, l'agricultura... així com també una gran sala on els xiquets dormien i gaudien d'una ampla gama de jocs educatius.
Per últim, també em va semblar molt útil el fet que utilitzaven les noves tecnologies a les aules, però d'una manera controlada. És a dir, utilitzaven la pissarra electrònica per posar videos amb fotografies d'ells mateixos realitzant qualsevol activitat.
En conclusió, amb aquesta visita al col·legi vaig aprendre molt, i vaig obrir la ment cap a noves alternatives i tipus d'escola diferents a les tradicionals. Així que per a mí, va suposar una experiència meravellosa.

Pràctiques escolars.

Durant aquest segon quatrimestre a la facultat de Magisteri, he tingut l'oportunitat de cursar l'assignatura de pràctiques escolars i aquesta ha estat una de les experiències més favorables de la meua vida. Per això, he decidit realitzar una breu conclusió sobre la meua estada a un col·legi, durant dues setmanes,  encara que sols fos com a mestra de pràctiques.

Com a mena d'introducció, he de dir que durant les dues setmanes de pràctiques que corresponien aquest primer any,  he estat al centre escolar “Bonavista” situat al meu poble, Ontinyent, a la Vall d’Albaida (Valencia). Concretament, el centre es troba al barri de Sant Rafel, que és on he viscut jo des de sempre, amb la qual cosa m’ha semblat un col·legi més proper i familiar i per aquest motiu, principalment, el vaig escollir.

Sincerament, la primera impressió que vaig experimentar al arribar va ser com la d’un xiqueta que arriba a l’escola el seu primer dia. És a dir, estava nerviosa pel que m’esperava allí, ja que tot anava a ser nou per a mi, i a més em vaig sentir un poc estranya ja que feia temps que no xafava un col·legi. Però prompte ens van distribuir per classes, a mi em va tocar l’aula de quint de primària i acte seguit em trobava a aquesta amb 23 alumnes davant meua mirant-me amb curiositat i il·lusió per conèixer-me. Al començament, els xiquets/es em miraven amb timidesa, amb somriures que ho deien tot i amb una manera de comportar-se un tant diferent a l’habitual. D’altra banda, tots els/les mestres em van rebre des de l’inici molt amablement, amb simpatia i fent-me sentir com a casa, en especial la meua tutora, que fou qui més m’ajudà. Però pocs dies després els xiquets/es van agafar confiança i van començar a apropar-se més a mi, em preguntaven coses, i es mostraven molt més oberts i simpàtics. Així és que en general el començament d’aquestes pràctiques al col·legi m’anà d’allò més bé i ràpidament em vaig adaptar a ell.

No obstant, la conclusió més important a la qual he arribat mitjançant les pràctiques es resumeix en què tan sols amb els primers dies vaig poder sentir i notar com aquest és realment l’ofici al qual vull dedicar-me.
Si en algun moment durant aquest primer any a la universitat he dubtat sobre si he escollit bé la carrera o no, sobre si realment el que vull es treballar amb xiquets/es amb tot el que això comporta, sobre si m’agradarà o no donar classes i si tindré paciència per fer-ho, en fi, un fum de dubtes que rondaven pel meu cap, ara ja no en tinc cap. Durant la meua estada al col·legi, m’he adonat que he escollit a la perfecció el meu futur ja que sé que gaudiré moltíssim amb aquest treball, perquè em fascina.
Des de la meua perspectiva, el temps que dediquem tots i totes a la nostra professió, ocupa un percentatge important en les nostres vides. A més, pertànyer o formar part d’un col·lectiu en el qual existeix una jerarquia comporta conflictes interpersonals. D’aquesta manera pense que és fonamental treballar en una tasca que t’ompli com a persona segons els propis valors, que t’agrada, que gaudeixes duent-la a terme, i a més et facilita el fet de fer front als conflictes als que, anteriorment, he fet referència.
Per concloure, puc dir que com que la trajectòria vital de les persones que conformem la societat d’avui dia està enfocada de manera que es prioritza la vida laboral com la base a partir de la qual es determina un estil de vida concret, és imprescindible escollir bé allò al que ens volem dedicar. I amb aquestes pràctiques m’he assegurat que realment aquest és l’ofici que en un futur vull desenvolupar.

Presentació.

Hola!
 Com que en  aquest blog no he realitzat cap presentació meua, he pensat que podria ser una bona idea dedicar una entrada curta per fer-ho. I així ho vaig a fer!
   
      Soc Leticia,  tinc 18 anys i estudie Magisteri a la Universitat de València. Actualment es podria dir que visc en aquesta ciutat ja que compartisc pis amb tres amigues més per poder estudiar ací. El motiu és que soc d'Ontinyent, un poble situat a La Vall d'Albaida (València) i em seria molt difícil anar i tornar tots els dies. Com que sempre he pensat i he tingut clar que volia arribar a ser mestra en un futur, no vaig tindre dificultats per elegir aquesta carrera i intente esforçar-me el màxim per dur-la endavant.

D'altra banda, he decidit realitzar aquest blog de manera voluntaria per què el professor de  l'assignatura d'Organització i direcció de centres, que estic cursant actualment, ens ha oferit la possibilitat que en creem un  i la veritat és que em va semblar molt bona idea i vaig decidir intentar-ho.

D'aquesta manera, esteu tots convidats a poder llegir tota la informació que ací hi pose, i espere que vos  siga d'utilitat i gaudiu d'aquesta!

Cartas a una maestra

Títol: Carta a una maestraAutor/a: Alumnos de la escuela de Barbiana.Editorial: Hogar del Libro, S.A., 1982 - Vergara, 3. 08002 BarcelonaAny edició: Octava edició  al noviembre del 1986

Aquesta entrada d'avuí tractarà sobre el llibre cartas a una maestra ja que considere que es tracta d'una lectura molt interessant per  tothom però sobre tot imprescindible per als futurs o actuals mestres.

En primer lloc, realitzaré una descripció sobre l'autor del llibre ja que em sembla curiós i un breu resum sobre aquest. També, destacaré un capítol i algunes frases que m'han cridat més l'atenció i per últim realiztaré una petita reflexió crítica. 

• Dades relatives a l’obra de l’autor.

En aquest cas, els principals autors del llibre “Carta a una maestra” són uns alumnes de l’escola de Barbiana, orientats pel seu mestre i fundador, Lorenzo Milani. Lorenzo (1923-67) fou pedagog i sacerdot italià que dedicà la vida a una escola en la seua parròquia de Barbiana.  Ell realitzà una crítica a l’educació desigual existent en el moment, i decidí crear una “nova escola”. Començà per l’escola  a Barbiana, on la majoria dels alumnes eren d’allí, i on els valors i els mètodes d’ensenyament eren totalment diferents. Però poc a poc, el “pensamiento Milaniano” va anar estenent-se per tot arreu i va agafar popularitat. 

A més, també els pares dels alumnes, hi van col·laborar amb alguna opinió.

Pel que fa a dades relatives a l’obra, cal dir que tota aquesta gira en torn a la idea que l’escola de Barbiana és una escola per a pobres, defensora de les classes socials més desfavorides. Per tant, tots aquests xiquets eren pobres i exclosos de l’escola pública on soles tenien lloc els rics. 

Per últim, cal dir que l’objectiu primordial de l’escriptura de la carta fou fer conèixer a tothom quin era el vertader sistema escolar en el moment. Defensar els drets humans i ajudar als pares a ser conscients de la realitat.

• Resum.

Uns alumnes de Barbiana decideixen escriure-li una carta a una mestra amb la finalitat d'expressar els seus diferents punts de vista respecte a l'escola. Aquests nens han treballat conjuntament en aquest projecte i a poc a poc han anat aprenent i millorant-lo. En ell plasmen idees tals com que l'escola que existeix pública per a tots no és justa ni igualitària, discrimina als alumnes segons siguen pobres o rics. És a dir, és una escola “classista” que deixa fora del “sistema” a nens com ells sense donar-los si més no el diploma bàsic obligatori. D'aquesta manera, els pobres no poden aspirar a res més que a seguir l'ofici dels seus pares, mentre que els rics, valguen o no valguen per a l'estudi arribaran a obtenir un títol important. En contraposició a aquesta escola, els nens defensen una “nova escola”, amb  un tipus d'ensenyament totalment diferent, que no exclogui a cap alumne, que intente treure el millor de cadascun, que li done importància a la cultura que els envolta… I açò és el que es du a terme a Barbiana. Per tant, es distingeixen dos tipus d'escola, aquesta i  la individualista. D’altra banda, la carrera de Magisteri està molt infravalorada i la majoria dels que l'estudien no ho fan per vocació sinó per accedir a altres carreres amb més facilitat. Ací es presenta, doncs, el problema que molt pocs arriben a ser uns bons mestres. En canvi, dels que solament es basen en les notes, en els exàmens, en fer repetidors i classificar als xiquets en vàlids o no vàlids... hi ha molts.

• Capítol  : “La cultura que se necesita”.

Aquest és un capítol de la segona part del llibre que he escollit perquè em sembla molt interesant. Considere que és significatiu inclús avui dia ja que es pot extrapolar a l’actualitat on ocorren casos similars en què els contiguts que s’estudien no son els més útils i de vegades no serveixen als alumnes per a quasi res.

Un breu resum del capítol podria ser el següent: 

La cultura és molt important i cal respectar aquella que és diferent. S’ha de tindre uns mínims coneixements de cultura general, però després s’ha aprofundir en aquells que son més útils per a cada estil de vida. El xiquet, narrador, té molta cultura sobre allò que el rodeja, és a dir, sobre el camp, la naturalesa, animals...perquè esta en contacte amb ells, i ho aprèn a través de l’experiència.  En canvi, a l’escola els mestres sols saben el que han estudiat dels llibres i  no ofereixen als alumnes la informació més adequada. En general, els xiquets de Barbiana tenen una gran cultura en el seu àmbit, perquè és la que necessiten. Pel contrari, els mestres no la tenen i tan sols fan que perjudicar-los.

• Frases significatives.

“Existe la tendencia a aumentar el número de carreras universitarias

a las que se puede pasar desde magisterio. Así la preparación

de los maestros se hace cada vez más genérica y desganada.”

     Capítol “El fin” -Pàgina 89. 

Destaque aquest paràgraf perquè m’ha semblat molt curiós ja que estic estudiant precisament la carrera de   magisteri. M’ha cridat l’atenció que els alumnes tiraren aquesta carrera amb la intenció d’arribar a una altra amb més facilitat, ja que els continguts  eren cada vegada més generals, i sobretot em sorprèn que açò passara no fa massa temps i que inclús ara,  podríem trobar algun cas similar. La preparació d’un mestre és molt important i hauria de tindre el prestigi que mereix.

“También sobre los hombres sabéis menos que nosotros. El

ascensor es una máquina para ignorar a los vecinos. El automóvil

para ignorar a los que van en autobús. El teléfono para no

mirar a la cara ni entrar en casa.” 

     Capítol “ La cultura que se necesita” – pàgina 94

El segon paràgraf tracta un tema que em sembla important i és el progres de la societat, és el pensament que s’ ha avançat molt en els últims anys, entre altres, gràcies a la tecnologia. No és que no estiga a favor d’aquest últim pensament, però com bé diu al paràgraf, moltes vegades el que creiem que suposa un avanç, realment suposa un retràs. I precisament, açò és el que ocorre amb l’escola, amb l’educació. Es canvien molts continguts i passen a rebre més importància unes matèries que altres. Aquestes, segons els propis xiquets, no son les més adequades, ni útils ja que no serveixen pe poder relacionar-les amb la vida diària. És el cas de l’àlgebra a les matemàtiques, entre altres. Per això, aquest paràgraf i generalment aquest capítol m’ha cridat més l’atenció.

• Reflexió crítica.

Per finalitzar aquest treball, realitzaré una breu reflexió crítica sobre el llibre. En primer lloc, aquest ha estat un llibre que m’ha agradat molt i crec que la causa ha sigut el fet que compartisc part dels plantejaments de l’autor. 

Al llibre es plasma una mena de crítica cap a l’escola pública existent i la veritat que conforme anava llegint m’adonava de la veritat que desprenien eixes paraules. Paraules que expressaven la inconformitat d’uns xiquets que son exclosos de l’escola pública, la qual cosa m’ha semblat una injustícia molt gran. A més, m’he assabentat dels mètodes i les excuses que utilitzaven els mestres per aconseguir que sols els rics pogueren estudiar, per a que els pobres es dedicaren al camp i als oficis dels pares i així tindre reprimida la societat.

També un tema que m’ha sorprès moltíssim és el prestigi de la Carrera de Magisteri en eixos temps, una carrera que era elegida majoritàriament per a accedir a altres titulacions millors, o simplement perquè el treball que suposava era “escàs”, amb nombroses vacances...

Al seu torn, he de dir que no m’ha semblat bé que el propi llibre mostrara una opinió cap als mestres de menyspreu quan fa referencia a les vagues fetes per ells, o a l’horari de treball, o inclús infravalorant la tasca que realitzen corregint treballs o exàmens, etc. 

 A banda d’açò, es tracta d’un llibre que incita a la reflexió en tots els aspectes, o almenys a mi m’ha fet veure una realitat que desconeixia. Considere, doncs, que del tema tractat es deriva un debat sobre quin és el tipus d’escola que millor funciona? o quin és el que més convé a la societat? entre altres. A més, és un tema molt relacionat amb l’organització escolar. S’ha de tindre molt ben organitzats aspectes tals com quins són els continguts que s’impartiran, quin son els alumnes que hi haurà, què és el que es podria canviar o millorar per a que tot funcione millor, etc. 

 Per últim, l’educació de les persones és un element clau a les seues vides i pense que deuria de tindre un major reconeixement la tasca dels mestres, d’uns mestres, per supost, justos e igualitaris.