Cartas a una maestra

Títol: Carta a una maestraAutor/a: Alumnos de la escuela de Barbiana.Editorial: Hogar del Libro, S.A., 1982 - Vergara, 3. 08002 BarcelonaAny edició: Octava edició  al noviembre del 1986

Aquesta entrada d'avuí tractarà sobre el llibre cartas a una maestra ja que considere que es tracta d'una lectura molt interessant per  tothom però sobre tot imprescindible per als futurs o actuals mestres.

En primer lloc, realitzaré una descripció sobre l'autor del llibre ja que em sembla curiós i un breu resum sobre aquest. També, destacaré un capítol i algunes frases que m'han cridat més l'atenció i per últim realiztaré una petita reflexió crítica. 

• Dades relatives a l’obra de l’autor.

En aquest cas, els principals autors del llibre “Carta a una maestra” són uns alumnes de l’escola de Barbiana, orientats pel seu mestre i fundador, Lorenzo Milani. Lorenzo (1923-67) fou pedagog i sacerdot italià que dedicà la vida a una escola en la seua parròquia de Barbiana.  Ell realitzà una crítica a l’educació desigual existent en el moment, i decidí crear una “nova escola”. Començà per l’escola  a Barbiana, on la majoria dels alumnes eren d’allí, i on els valors i els mètodes d’ensenyament eren totalment diferents. Però poc a poc, el “pensamiento Milaniano” va anar estenent-se per tot arreu i va agafar popularitat. 

A més, també els pares dels alumnes, hi van col·laborar amb alguna opinió.

Pel que fa a dades relatives a l’obra, cal dir que tota aquesta gira en torn a la idea que l’escola de Barbiana és una escola per a pobres, defensora de les classes socials més desfavorides. Per tant, tots aquests xiquets eren pobres i exclosos de l’escola pública on soles tenien lloc els rics. 

Per últim, cal dir que l’objectiu primordial de l’escriptura de la carta fou fer conèixer a tothom quin era el vertader sistema escolar en el moment. Defensar els drets humans i ajudar als pares a ser conscients de la realitat.

• Resum.

Uns alumnes de Barbiana decideixen escriure-li una carta a una mestra amb la finalitat d'expressar els seus diferents punts de vista respecte a l'escola. Aquests nens han treballat conjuntament en aquest projecte i a poc a poc han anat aprenent i millorant-lo. En ell plasmen idees tals com que l'escola que existeix pública per a tots no és justa ni igualitària, discrimina als alumnes segons siguen pobres o rics. És a dir, és una escola “classista” que deixa fora del “sistema” a nens com ells sense donar-los si més no el diploma bàsic obligatori. D'aquesta manera, els pobres no poden aspirar a res més que a seguir l'ofici dels seus pares, mentre que els rics, valguen o no valguen per a l'estudi arribaran a obtenir un títol important. En contraposició a aquesta escola, els nens defensen una “nova escola”, amb  un tipus d'ensenyament totalment diferent, que no exclogui a cap alumne, que intente treure el millor de cadascun, que li done importància a la cultura que els envolta… I açò és el que es du a terme a Barbiana. Per tant, es distingeixen dos tipus d'escola, aquesta i  la individualista. D’altra banda, la carrera de Magisteri està molt infravalorada i la majoria dels que l'estudien no ho fan per vocació sinó per accedir a altres carreres amb més facilitat. Ací es presenta, doncs, el problema que molt pocs arriben a ser uns bons mestres. En canvi, dels que solament es basen en les notes, en els exàmens, en fer repetidors i classificar als xiquets en vàlids o no vàlids... hi ha molts.

• Capítol  : “La cultura que se necesita”.

Aquest és un capítol de la segona part del llibre que he escollit perquè em sembla molt interesant. Considere que és significatiu inclús avui dia ja que es pot extrapolar a l’actualitat on ocorren casos similars en què els contiguts que s’estudien no son els més útils i de vegades no serveixen als alumnes per a quasi res.

Un breu resum del capítol podria ser el següent: 

La cultura és molt important i cal respectar aquella que és diferent. S’ha de tindre uns mínims coneixements de cultura general, però després s’ha aprofundir en aquells que son més útils per a cada estil de vida. El xiquet, narrador, té molta cultura sobre allò que el rodeja, és a dir, sobre el camp, la naturalesa, animals...perquè esta en contacte amb ells, i ho aprèn a través de l’experiència.  En canvi, a l’escola els mestres sols saben el que han estudiat dels llibres i  no ofereixen als alumnes la informació més adequada. En general, els xiquets de Barbiana tenen una gran cultura en el seu àmbit, perquè és la que necessiten. Pel contrari, els mestres no la tenen i tan sols fan que perjudicar-los.

• Frases significatives.

“Existe la tendencia a aumentar el número de carreras universitarias

a las que se puede pasar desde magisterio. Así la preparación

de los maestros se hace cada vez más genérica y desganada.”

     Capítol “El fin” -Pàgina 89. 

Destaque aquest paràgraf perquè m’ha semblat molt curiós ja que estic estudiant precisament la carrera de   magisteri. M’ha cridat l’atenció que els alumnes tiraren aquesta carrera amb la intenció d’arribar a una altra amb més facilitat, ja que els continguts  eren cada vegada més generals, i sobretot em sorprèn que açò passara no fa massa temps i que inclús ara,  podríem trobar algun cas similar. La preparació d’un mestre és molt important i hauria de tindre el prestigi que mereix.

“También sobre los hombres sabéis menos que nosotros. El

ascensor es una máquina para ignorar a los vecinos. El automóvil

para ignorar a los que van en autobús. El teléfono para no

mirar a la cara ni entrar en casa.” 

     Capítol “ La cultura que se necesita” – pàgina 94

El segon paràgraf tracta un tema que em sembla important i és el progres de la societat, és el pensament que s’ ha avançat molt en els últims anys, entre altres, gràcies a la tecnologia. No és que no estiga a favor d’aquest últim pensament, però com bé diu al paràgraf, moltes vegades el que creiem que suposa un avanç, realment suposa un retràs. I precisament, açò és el que ocorre amb l’escola, amb l’educació. Es canvien molts continguts i passen a rebre més importància unes matèries que altres. Aquestes, segons els propis xiquets, no son les més adequades, ni útils ja que no serveixen pe poder relacionar-les amb la vida diària. És el cas de l’àlgebra a les matemàtiques, entre altres. Per això, aquest paràgraf i generalment aquest capítol m’ha cridat més l’atenció.

• Reflexió crítica.

Per finalitzar aquest treball, realitzaré una breu reflexió crítica sobre el llibre. En primer lloc, aquest ha estat un llibre que m’ha agradat molt i crec que la causa ha sigut el fet que compartisc part dels plantejaments de l’autor. 

Al llibre es plasma una mena de crítica cap a l’escola pública existent i la veritat que conforme anava llegint m’adonava de la veritat que desprenien eixes paraules. Paraules que expressaven la inconformitat d’uns xiquets que son exclosos de l’escola pública, la qual cosa m’ha semblat una injustícia molt gran. A més, m’he assabentat dels mètodes i les excuses que utilitzaven els mestres per aconseguir que sols els rics pogueren estudiar, per a que els pobres es dedicaren al camp i als oficis dels pares i així tindre reprimida la societat.

També un tema que m’ha sorprès moltíssim és el prestigi de la Carrera de Magisteri en eixos temps, una carrera que era elegida majoritàriament per a accedir a altres titulacions millors, o simplement perquè el treball que suposava era “escàs”, amb nombroses vacances...

Al seu torn, he de dir que no m’ha semblat bé que el propi llibre mostrara una opinió cap als mestres de menyspreu quan fa referencia a les vagues fetes per ells, o a l’horari de treball, o inclús infravalorant la tasca que realitzen corregint treballs o exàmens, etc. 

 A banda d’açò, es tracta d’un llibre que incita a la reflexió en tots els aspectes, o almenys a mi m’ha fet veure una realitat que desconeixia. Considere, doncs, que del tema tractat es deriva un debat sobre quin és el tipus d’escola que millor funciona? o quin és el que més convé a la societat? entre altres. A més, és un tema molt relacionat amb l’organització escolar. S’ha de tindre molt ben organitzats aspectes tals com quins són els continguts que s’impartiran, quin son els alumnes que hi haurà, què és el que es podria canviar o millorar per a que tot funcione millor, etc. 

 Per últim, l’educació de les persones és un element clau a les seues vides i pense que deuria de tindre un major reconeixement la tasca dels mestres, d’uns mestres, per supost, justos e igualitaris.